La troballa de restes arqueològiques a l’Avenc del Merla demostra la presència de pobladors al terme des de temps molt antics. D’època romana es conserva l’arc de Berà, que juntament amb la resta del conjunt arqueològic de Tàrraco ha estat declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO.
El primer esment documental dels termes de Roda i Berà data del 28 de novembre de 1010, quan ambdós apareixen com a afrontacions meridionals del castell d’Albinyana en un llegat testamentari. A finals del segle XI els llocs de Roda i Berà sembla que eren petits nuclis habitats amb alguna mena de fortificació i església.
El primer senyor conegut d’aquestes terres va ser el noble Geribert Miró, qui cap a mitjans del segle XI les va donar a l’abadia de Cluny. Aquesta no va trigar gaire a posar-les sota l’administració directa del monestir de Sant Pere de Casserres, encarregat de gestionar les possessions catalanes de l’abadia francesa. El senyoriu del monestir osonenc va estar presidit per una certa deixadesa degut a la llunyania i a l’escassetat de monjos, la qual cosa va fer que sovint la noblesa de la rodalia usurpés les rendes que els pertocaven.
Durant l’Edat Mitjana, els llocs de Roda i Berà van ser petites agrupacions de masos, una mica a l’ombra de Creixell, l’únic d’aquests indrets que va adquirir el rang de vila, motiu pel qual va ser clos amb una muralla. Amb el temps, el nucli de Berà acabaria sent abandonat i el de Roda consolidant-se com a poble, la qual cosa va fer que a mitjans del segle XVI obtingués el primer jurat propi.
El 1573 es va produir la unió de Sant Pere de Casserres al jesuïta col·legi de Betlem de Barcelona, que es va convertir en el nou senyor territorial i, entre d’altres coses, va elaborar unes ordenances de bon govern. L’augment demogràfic de Roda es va reflectir en l’ampliació de la seva església al llarg del segle XVII i en la partició administrativa amb Creixell, feta efectiva el 1710. Entre els anys 1718 i 1727 es va construir una ermita dedicada a la Verge Maria en el lloc on hi havia hagut l’antiga església medieval de Sant Pere de Berà.
Amb l’expulsió dels jesuïtes de l’estat espanyol el 1767, tots els seus béns van passar a la Corona. Una part important de les rendes i possessions del col·legi de Betlem de Barcelona, entre elles els senyorius de Creixell, Roda i Berà, van ser adquirits el 1773 pel ric comerciant d’origen reusenc Salvador de March i Bellver. Els March van esdevenir senyors del terme fins a l’abolició definitiva dels senyorius el 1837. Durant aquest període cal destacar la construcció de quatre molins fariners hidràulics, una obra promoguda per Francesc de March i Santgenís per tal de millorar la productivitat de les terres.
A mitjans del segle XIX Roda de Berà era un poble eminentment agrícola amb una població que sobrepassava els 700 habitants. Els principals productes i conreus eren el vi, el blat, l’oli, les garrofes i els llegums. A les darreres dècades d’aquesta centúria es va ampliar l’església parroquial i es va inaugurar l’estació ferroviària.
Després de la Guerra Civil es va iniciar una sensible davallada demogràfica que no es va aturar fins als inicis de la dècada dels 60, moment en el qual el fenomen turístic va afavorir la urbanització del terme i l’arribada de nombrosa mà d’obra procedent d’altres parts de l’estat. Durant aquells anys es va aprovar el pla d’ordenació de la zona costanera del terme, que va omplir de segones residències el litoral rodenc. També es van desenvolupar diversos plans parcials urbanístics a l’interior del terme. Tot plegat, va fer que el poble s’orientés cada cop més cap la construcció i els serveis.
